Què és la solitud? Com combatre el sentiment de solitud

Al caient dels quaranta, una dona deia: “Es em passarà l’arròs, temo quedar-me soltera”. No es trobava satisfeta amb la seva vida actual i estava preocupada per la seva situació. Un home explicava que tenia la sensació d’haver perdut el temps, no haver aconseguit les coses “normals” que tenien els homes a la seva edat: una parella, una família, una feina que li permetés desenvolupar-se professionalment … mentre es deia que havia perdut el temps en coses sense importància. Es pressionava per aconseguir de forma urgent aquelles metes alhora que lluitava per no caure en el desànim.

Jung, famós psiquiatre del segle XX, va parlar ja de la crisi de la meitat de la vida, al voltant de la quarta dècada de vida.

Al voltant d’aquesta edat, algunes persones fan una parada en el camí per valorar el que s’ha caminat en la vida i replantejar-se els èxits i la realització personal aconseguits.

De vegades, les persones s’adonen que han estat perseguint objectius que no eren importants per a elles, potser seguint “mandats” familiars, o buscant aconseguir així l’aprovació de les persones que els envolten.

De vegades s’adonen que allò en el que havien posat els seus esforços no els va aportar finalment satisfacció, felicitat o el benestar que buscaven.

Es a esa edad cuando las personas toman una conciencia cabal de su finitud, de la mortalidad, y se plantean las aportaciones realizadas hasta el momento.

Aquelles coses que es van posposar, els desitjos que es van reprimir, aquells talents no manifestats, tot allò que es va ocultar o es va rebutjar, truca a la porta i demana el seu lloc. És l’ombra, com la va anomenar Jung, que espera el seu moment per incorporar la seva energia per a la integració de la persona.

Des de la psicologia positiva es planteja el benestar psicològic com una funció de l’exercici de les fortaleses personals per aportar alguna cosa als altres.

L’èxit té importància si és compartit amb altres. Arriba una edat en que l’important és aportar sentit, transcendència.

És en l’acció amb sentit més enllà d’un mateix, en l’acció per a altres, en les relacions, en els èxits compartits … on resideix el benestar psicològic i la satisfacció, la tan valorada felicitat de les persones.

Quan s’ha perseguit l’èxit per l’èxit, quan s’ha posat l’assoliment en la consecució d’alguna cosa extern esperant la felicitat, es produeix la frustració, la persona es constreny, es tanca en si mateixa, i la solitud mossega l’ànima.

Hi ha sortida per a la solitud, sempre es pot canviar, i el moment del canvi és … ARA.

Paradoxalment, per canviar el primer pas és acceptar el que s’ha estat i el que s’ha fet fins ara.

Muchas veces el cambio no tiene por qué ser radical, más que cambiar lo que se hace, se debe cambiar cómo se hace.

Gaudir i bolcar-se en l’acció, fondre en la mateixa. Es tracta d’integrar parts excloses, no de canviar parts abans excloses per altres.

El següent pas pot ser el realineament dels valors de la persona. Potser no hi ha massa coses importants en la vida, potser és hora de valorar només aquestes coses importants, sense deixar-se despistar per altres fites secundàries.

Quines són les coses realment importants per a un o un? Què talents i fortaleses ha desenvolupat la persona i quins no s’han acabat de manifestar? Ara es pot començar a realitzar aficions i hobbies llargament postergats, es pot trobar la gratificació en la pura acció. Què es vol aportar a partir d’ara?

On les persones posem l’atenció això creix. A la mitjana edat encara es poden fer aportacions interessants: a la família, a les relacions, i en diversos àmbits: l’art, la ciència, el treball …

Es pot deixar de témer i afrontar desafiaments que abans ens semblaven inabastables, perquè es pot acceptar amb més facilitat que en la joventut a la persona en la seva integritat.